Fèlix

Un viatge: el de Jàson i els herois grecs. El passatge, Les argonàutiques d’Apol·loni de Rodes. Darrera estació, un tòpic: que n’eren d’humans els déus grecs! Bellíssims déus que feien de l’home instrument —pobra Medea! Pensar que tot comença quan la gran deessa Hera vol venjar amb la teua arribada a terra grega el desatent rei Pèlias! O que l’eixerit infant Eros va accedir a ferir-te d’amor per una piloteta d’or, que, això sí, si la llances a l’aire i la reps a les teves mans, traça a través de l’aire un solc lluminós talment una estrella. Ara, però, les raons de l’home per servir-se de Déu no són tan resplendents...

Arribats ací, un nou rumb: R. Sánchez Ferlosio i José Saramago, i aquella noció que el portuguès va anomenar factor déu. Tots dos semblen coincidir. En el seu article, Saramago afirma: Disse Nietzsche que tudo seria permitido se Deus não existisse, e eu respondo que precisamente por causa e em nome de Deus é que se tem permitido e justificado tudo, principalmente o pior, principalmente o mais horrendo e cruel. Ferlosio, per la seua part, dins de La hija de la guerra y la madre de la patria, escriu aquest pecio que titula San Miguel: La airada y despiadada buena conciencia del cargado de razón, ese ángel vengador, revela hasta qué punto se equivocó Dostoyesqui. Es cuando hay Dios cuando todo está permitido. Nietzsche? Dostoievski? Ja mirarem el mapa... En qualsevol cas, en aquest punt del camí, fóra bo aturar-nos un moment i considerar aquestes idees.