Fèlix

A Invasió Subtil ens disseccionen molt bé la utilització demagògica de l’argument estrella del senyor Colomina per a establir —a hores d’ara!— l’ortografia del topònim València. Segons aquest senyor, per adoptar un accent gràfic que contradiu la pronúncia local del topònim d’un lloc concret, és necessari que tots els habitants —que no tots els parlants locals de la llengua sobre la qual es discuteix l’ortografia— d’aquesta localitat hi estiguen d’acord. Ara bé, aquest recurs tan aparentment cívic a la voluntat popular només es tingut en compte quan convé, això és, per legitimar el propi argument.

Tot plegat, fóra ridícul si no hi ensumàvem la perfídia i la mala fe que per part d’un filòleg, d’un membre de la comunitat universitària hi ha en el fet de bandejar els arguments lingüístics, la ciència —de la qual sembla que aquest catedràtic se’n fot— per adduir arguments de democràcia mal entesa. Ja sabeu, que cap a on anem si algú —un filòleg d’ambient universitari o un membre de l’IEC, posem per cas— pot arrogar-se la facultat de decidir l’estàndard d’una llengua sense tenir en compte el tan igualment vàlid criteri sobre disquisicions gramaticals de la resta dels seus conciutadans —illetrats i no parlants d’aquella llengua inclosos, deduïm... Si la gramàtica d’una llengua, senyor Colomina, ha de decidir-se via referendum, quina és, doncs, la funció de la filologia i quina la de qualsevol institució lingüística normativa?

No és solament ridícul, és perillós ja que aquest article, aquests raonaments tenen uns certs lectors, són donats a uns determinats receptors ben concrets i ja seleccionats d’antuvi pel to i per les fal·làcies argumentatives del text. La ironia necessita còmplices és un aforisme de Joan Fuster que concentra magníficament el funcionament d’aquesta figura retòrica tan rendible en aquest article. I, alhora, determinats textos exigeixen un coneixements previs dels lectors sobre el tema del qual tracten. Vull dir que aquest text preocupa o arma a un nombre cada vegada més reduït de ciutadans (sobretot) valencians però amb un poder, encara, relativament considerable, els quals saben, entre d’altres coses, que darrere el sintagma Un col·lega de l’Estudi General hi ha M. Pérez Saldanya, i que, això de formar part de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC —fins i tot l’entitat que representa aquesta sigla s’hi dóna per pressuposada!), al País Valencià és una cosa que desprestigia bastant i en el sector al qual, pense, principalment s’adreça el senyor Colomina, resta pes a qualsevol argument. Sector al qual, d’altra banda, les doctes pinzellades filològiques de l’article ja li vénen bé, donats els temps que corren... Però, parlàvem del poder. Bé, trobe que el poder dels que reben aquestes línies como agua de mayo és gran, evident, organitzat i compta amb un govern i una acadèmia que el legitimen. I, malauradament, van fent.

Tanmateix, quin és el poder dels que encara ens preocupem davant d’aquestes argumentacions? Sincerament, som, de fet, l’única corretja de transmissió de l’estàndard al País Valencià en tant que ciutadans que treballem i vivim fent servir com a llengua de comunicació en tots els àmbits el català. Som, en alguns casos, docents, músics, escriptors, perodistes, editors, actors, etc., però, en tot cas, som persones que, en un sentit o en altre, generem i consumim cultura o en som vehicle. En aquest sentit, heus ací la nostra responsabilitat: som usuaris de la llengua, exigim i utilitzem, per tant, un model lingüístic funcional i digne. Es passaran algun temps, això sí, de reunions, comissions - i dietes, això també- i acceptaran Valéncia. Què hi farem? Provar de legitimar amb l’ús que en fem una variant o una altra de l’estàndard. I preferirem València, senyor Colomina, i ho farem, precisament, perquè aquesta opció ens sembla més unitària, com riu vosté; perquè no volem consentir la seua tasca de galleguització del català ni el consegüent entrebanc a la normalització lingüística i cultural de la nostra societat.