Fèlix

A la desèrtica ciutat de València, un oasi: el cinema Albatros ha programat per a aquest mes d’agost el cicle 22 POR DON LUIS. Vint-i-dues pel·lícules que, com indica el programa de mà —en aquestes sales n’hi ha, de programes de mà!—, tienen o creen tener algo del espíritu de Don Luis Buñuel, bien porqué directamente abordan alguna referencia del maestro, bien porque sus respectivos autores profesan una rabiosa admiración por este incontestable cineasta.

No és cap miratge. De fet, dimecres, arrencava el cicle amb la projecció de Benny’s Video de Michael Haneke. Haneke és un mostrador i, ací, veiem Benny, un adolescent europeu més aviat prototípic — tot i que de classe alta. Va a l’institut, canta en un cor, ix amb els amics; fuma, menja pizza, quan escolta música ho fa amb el volum al màxim... D’allò més normal. Ara bé, sense que els pares hi vegen res de preocupant, ans al contrari, consumeix vídeos —el film és del 92— compulsivament i en fa de manera gairebé obsessiva. Tot —tot!— és enregistrat. No és, ai las, per una qüestió memorialística, sinó perquè Benny només veu, només percep la realitat a través de la càmera. Un dia coneix una xica, a qui convida a casa. Li ensenya la seua habitació. Una habitació amb grans finestrals pels quals a penes si entra la llum perquè les persianes romanen baixades. Al davant, però, hi ha un monitor de televisió on s’observa una gran avinguda. Què és això?, pregunta ella; el que es veu des d’aquestes finestres, respon Benny. En directe!, els plau a tots dos. Seguidament, Benny observa la xica —ja se sap, són dos adolescents i s’acaben de conèixer. Ho fa mitjançant la càmera. Ella somriu en veure’s ara al monitor. Uns minuts més tard, sense cap premeditació —simplement va anar així— Benny assassinarà la xica. En cap moment, el jove perd el control de les seues emocions —en té? En un moment d’intranquil·litat, però, Benny explica a la pròpia càmera, que el filma, que no sap si els diaris, que en tot moment té a l’abast, parlen de l’assassinat perquè la mare no li ho diu. D’allò més normal...

Benny’s Video és esgarrifadora perquè des d’una pulcra distància narra una ficció massa versemblant. Ens mostra uns fets i, amb aquests, els instruments per a l’anàlisi. Jo hi he vist això: un adolescent alienat amb cap vincle amb el —diguem-ne— passat. No és solament la incomunicació amb els pares i la manca de compassió cap a aquests! Benny, diàriament, seu a taula en un menjador les parets del qual estan atapeïdes —com ho estaven les de l’antiga cafeteria de l’IVAM— de reproduccions de diverses obres d’art que, de cap manera —no és capaç de llegir-les com no és capaç de llegir el periòdic!—, formen part del seu imaginari; que mai no deuen haver interaccionat amb les imatges poca-solta i violentes a què està avesat a rebre des d'una pantalla de televisió. D’allò més normal.