28 de febrer, 2007

Conclusió

La invisibilitat, però, és el millor dels dons màgics.

Etiquetes de comentaris:

Escrit per Fèlix @ 21:07

05 de febrer, 2007

Sobre Fuster i els altres

La provisionalitat i el dubte només són veritablement higiènics quan provenen d'una mínima -ni que siga interina!- certesa ontològica.

Etiquetes de comentaris: ,

Escrit per Fèlix @ 20:38 1 comentari(s)

31 de gener, 2007

Instruments

Tenia -i tinc- un llibre que m'encantava. M'agradaven molt, moltíssim, les il·lustracions (del pintor valencià Josep Vento, per cert). I em tranquil·litzava. Era ple d'infants que jo els hauria pogut ser, que jugaven i reien; en parcs, en habitacions confortables, prop de rius... Els envoltaven sempre altres infants i, sobretot, pares i mares, avis i àvies, persones grans que els estimaven i que sabien com protegir-los.

El llibre l'havia publicat a Madrid, el 1980, l'EDICE (sí senyor, l'Editorial de la Conferencia Episcopal Española) amb el títol de Padre Nuestro, i el feien servir les monges perquè, encantades i tranquil·les, ens ben amaràrem de la doctrina.

Nuestro Padre Dios se alegra cuando nos perdona y no se cansa nunca de perdonarnos.

Qui no s'hi anava a deixar?

Siento el sol,
el viento, la lluvia...
Me gusta correr, saltar,
tumbarme en la arena,
resbalarme por la hierba...
A veces,
me gusta jugar con el barro
y pisar los charcos...

Al darme un cuerpo,
Dios me regaló todo eso
¡Y mucho más!

La Lectora d'ara sap que no viu regaladament aquest present i no perdona -ni amb alegria ni sense-, ni la bellesa hipòcrita de les il·lustracions ni tampoc no la de les paraules, l'efecte de les quals, després de tants anys, cap de la caterva de llibres que fins ací l'ha projectada no ha pogut erradicar.

Etiquetes de comentaris: , ,

Escrit per Fèlix @ 19:23 0 comentari(s)

21 de gener, 2007

Efemèride

Una de les conseqüències d'acumular passat és la reordenació dels calendaris.
De sobte hi ha nits de vetlla i matins de pèrdua que requereixen uns mots i certes cerimònies.

Escrit per Fèlix @ 10:19

14 de gener, 2007

Condició lectora

Júlia era una lectora agressiva. Deixava el llibre tot just acabat de llegir i de seguida necessitava poder dir a algú com era el llibre, què deia, on encertava o per on s'equivocava. Era com si hagués fet alguna vegada un curs de lectura com a teràpia o "parlem del que hem llegit". I recordava tots els detalls del llibre amb tanta exactitud que a d'altres lectors els podia semblar que tenia la lectura com un plaer imposat. Aquelles sessions li eren incòmodes a Daniel, i agafaven tot l'aspecte d'una trobada d'alcohòlics anònims o alguna secta on declaren en públic el pecat i el penediment. Júlia, de la mateixa manera que somniava amb tanta intensitat, llegia com si fos un deure. Tenia sempre un llibre a mà, al llit, arran de l'inodor. Daniel se l'imaginava en algun festival de llibre, manifestacions que ell odiava, fosa en la promiscuïtat de tots els altres lectors que llegeixen per part d'alguna cosa que no és, sinó ben al contrari, la veta de llum que va d'un mirall a l'altre i, sempre per atzar, ens acarona el front amb la vida major dels llibres. De sobte, després de néixer davant la televisió, la generació de Júlia descobria la lectura, els llibres, i havia de fer-ho amb enfebriment, amb passió constrenyedora i fatigosa per als altres.

Valentí Puig, La gran rutina

I si en lloc d'un simptoma fos qüestió de condició? I si en lloc de Júlia fos Julià? Conec l'actitud, que m'és ben constrenyedora i fatigosa. És una pulsió que té a veure amb la intel·lectualització del plaer, amb el món de la literatura i no amb el de la lectura: he comprés. Jo també he comprés. Perquè, des d'un racó del laberint al qual, incompensiblement, no hi tens accès, arriba la sospita que la pròpia comprensió és errònia, és frívola. Per això hi insisteixes: he comprés. Jo també comprenc. I ho puc demostrar.

Etiquetes de comentaris: , , ,

Escrit per Fèlix @ 19:28 0 comentari(s)

01 de gener, 2007

Família

Acaso, habiendo buceado de manera infatigable en el pasado -en la prolongada sucesión de energías y pasiones que en última instancia le habían generado a él mismo, como parte del papel que representarían juntos en el futuro-, ¿acaso sería él un poco más capaz de llevar una buena vida de lo que habían sido los otros? ¿El uso de las capacidades desafortunadas que tenían en común sería para él, por fín, una bendición? "Bendice el pan que tomamos en el día de hoy..." ¿Sería su vida cotidiana como un puente sólido de un día a otro? ¿Sería capaz de evitar que se le rompiera el corazón, al menos hasta que estuviera listo para morir? No pedía más poderes sobrenaturales que esos...

Glenway Wescott, Las abuelas

Etiquetes de comentaris: ,

Escrit per Fèlix @ 20:51 0 comentari(s)

27 de desembre, 2006

Sentit

Avui és dimecres, 27 de desembre. De 2006.

Etiquetes de comentaris:

Escrit per Fèlix @ 11:26 0 comentari(s)