Fèlix

Tenia -i tinc- un llibre que m'encantava. M'agradaven molt, moltíssim, les il·lustracions (del pintor valencià Josep Vento, per cert). I em tranquil·litzava. Era ple d'infants que jo els hauria pogut ser, que jugaven i reien; en parcs, en habitacions confortables, prop de rius... Els envoltaven sempre altres infants i, sobretot, pares i mares, avis i àvies, persones grans que els estimaven i que sabien com protegir-los.

El llibre l'havia publicat a Madrid, el 1980, l'EDICE (sí senyor, l'Editorial de la Conferencia Episcopal Española) amb el títol de Padre Nuestro, i el feien servir les monges perquè, encantades i tranquil·les, ens ben amaràrem de la doctrina.

Qui no s'hi anava a deixar?

Siento el sol,
el viento, la lluvia...
Me gusta correr, saltar,
tumbarme en la arena,
resbalarme por la hierba...
A veces,
me gusta jugar con el barro
y pisar los charcos...

Al darme un cuerpo,
Dios me regaló todo eso
¡Y mucho más!

La Lectora d'ara sap que no viu regaladament aquest present i no perdona -ni amb alegria ni sense-, ni la bellesa hipòcrita de les il·lustracions ni tampoc no la de les paraules, l'efecte de les quals, després de tants anys, cap de la caterva de llibres que fins ací l'ha projectada no ha pogut erradicar.