Fèlix

Conclusió

2007-02-28T21:07:00.000+01:00

La invisibilitat, però, és el millor dels dons màgics.

Sobre Fuster i els altres

2007-02-05T20:38:00.000+01:00

La provisionalitat i el dubte només són veritablement higiènics quan provenen d'una mínima -ni que siga interina!- certesa ontològica.

Instruments

2007-01-31T19:23:00.000+01:00

Tenia -i tinc- un llibre que m'encantava. M'agradaven molt, moltíssim, les il·lustracions (del pintor valencià Josep Vento, per cert). I em tranquil·litzava. Era ple d'infants que jo els hauria pogut ser, que jugaven i reien; en parcs, en habitacions confortables, prop de rius... Els envoltaven sempre altres infants i, sobretot, pares i mares, avis i àvies, persones grans que els estimaven i que sabien com protegir-los.

El llibre l'havia publicat a Madrid, el 1980, l'EDICE (sí senyor, l'Editorial de la Conferencia Episcopal Española) amb el títol de Padre Nuestro, i el feien servir les monges perquè, encantades i tranquil·les, ens ben amaràrem de la doctrina.

Nuestro Padre Dios se alegra cuando nos perdona y no se cansa nunca de perdonarnos.

Qui no s'hi anava a deixar?

Siento el sol,
el viento, la lluvia...
Me gusta correr, saltar,
tumbarme en la arena,
resbalarme por la hierba...
A veces,
me gusta jugar con el barro
y pisar los charcos...

Al darme un cuerpo,
Dios me regaló todo eso
¡Y mucho más!

La Lectora d'ara sap que no viu regaladament aquest present i no perdona -ni amb alegria ni sense-, ni la bellesa hipòcrita de les il·lustracions ni tampoc no la de les paraules, l'efecte de les quals, després de tants anys, cap de la caterva de llibres que fins ací l'ha projectada no ha pogut erradicar.

Efemèride

2007-01-21T10:19:00.000+01:00

Una de les conseqüències d'acumular passat és la reordenació dels calendaris.
De sobte hi ha nits de vetlla i matins de pèrdua que requereixen uns mots i certes cerimònies.

Condició lectora

2007-01-14T19:28:00.000+01:00

Júlia era una lectora agressiva. Deixava el llibre tot just acabat de llegir i de seguida necessitava poder dir a algú com era el llibre, què deia, on encertava o per on s'equivocava. Era com si hagués fet alguna vegada un curs de lectura com a teràpia o "parlem del que hem llegit". I recordava tots els detalls del llibre amb tanta exactitud que a d'altres lectors els podia semblar que tenia la lectura com un plaer imposat. Aquelles sessions li eren incòmodes a Daniel, i agafaven tot l'aspecte d'una trobada d'alcohòlics anònims o alguna secta on declaren en públic el pecat i el penediment. Júlia, de la mateixa manera que somniava amb tanta intensitat, llegia com si fos un deure. Tenia sempre un llibre a mà, al llit, arran de l'inodor. Daniel se l'imaginava en algun festival de llibre, manifestacions que ell odiava, fosa en la promiscuïtat de tots els altres lectors que llegeixen per part d'alguna cosa que no és, sinó ben al contrari, la veta de llum que va d'un mirall a l'altre i, sempre per atzar, ens acarona el front amb la vida major dels llibres. De sobte, després de néixer davant la televisió, la generació de Júlia descobria la lectura, els llibres, i havia de fer-ho amb enfebriment, amb passió constrenyedora i fatigosa per als altres.

Valentí Puig, La gran rutina

I si en lloc d'un simptoma fos qüestió de condició? I si en lloc de Júlia fos Julià? Conec l'actitud, que m'és ben constrenyedora i fatigosa. És una pulsió que té a veure amb la intel·lectualització del plaer, amb el món de la literatura i no amb el de la lectura: he comprés. Jo també he comprés. Perquè, des d'un racó del laberint al qual, incompensiblement, no hi tens accès, arriba la sospita que la pròpia comprensió és errònia, és frívola. Per això hi insisteixes: he comprés. Jo també comprenc. I ho puc demostrar.

Família

2007-01-01T20:51:00.000+01:00

Acaso, habiendo buceado de manera infatigable en el pasado -en la prolongada sucesión de energías y pasiones que en última instancia le habían generado a él mismo, como parte del papel que representarían juntos en el futuro-, ¿acaso sería él un poco más capaz de llevar una buena vida de lo que habían sido los otros? ¿El uso de las capacidades desafortunadas que tenían en común sería para él, por fín, una bendición? "Bendice el pan que tomamos en el día de hoy..." ¿Sería su vida cotidiana como un puente sólido de un día a otro? ¿Sería capaz de evitar que se le rompiera el corazón, al menos hasta que estuviera listo para morir? No pedía más poderes sobrenaturales que esos...

Glenway Wescott, Las abuelas

Sentit

2006-12-27T11:26:00.000+01:00

Avui és dimecres, 27 de desembre. De 2006.

Nit(s) de tempesta

2006-12-24T17:28:00.000+01:00

Día de calma

Quien no quiso caer en la mentira,
no sea injusto desde la verdad.
Repítelo. Es un día de calma.
Aunque la mar extienda sus castigos
y el golpe solitario de los remos
se pierda en la espuma,
como se pierde el último destello de una mano,
quiero que lo repitas: es un día de calma.
Repite que es mentira
todo lo que parece sucederte,
que las manos deshechas son mentira
y no temes el viento,
ni existen los abismos en el agua,
ni la respiración entrecortada.
Porque la piel del labio
siente una quemadura de sal y se parecen
sus latidos al odio demasiado,
repite que no sientes sus latidos.

Ya que todo se mueve, ya que el tiempo
bajo los pies se descompone y cae,
regresa hasta el lugar donde las huellas
forman parte de ti
como un destino
de arena que resiste en algún sitio
detrás de cada ola.
¿A qué memoria perteneces? Vuelve.

Una ciudad al Sur, un gabinete
de balcones abiertos enfrente de los plátanos.
Sigues leyendo, sabes
los libros que son tuyos. Para ti las miradas
de cristal y los barcos
que navegan con pecho adolescente.
Es un día de calma.
Quiero que lo repitas desde allí,
allí, para que grabes
en la madera limpia de tus remos:
Quien no quiso caer en la mentira,
no sea injusto desde la verdad.

Luis García Montero

...por la libertad I la democràcia, és clar!

2006-12-03T17:20:00.000+01:00

Ja fa uns dies que hi és. Tanmateix, d'avui no passa que ho dic. Perquè, a mi, també aquests pistolers i també aquesta violència de paret em lleven la son, la tranquil·litat diària de baixar a pel pa i la premsa; i el meu miratge particular de viure amb normalitat democràtica en aquesta ciutat.

Sospite que aquests feixistes, per pocs que siguen, com a instruments en mans d'altri o com a simptoma de nerviosisme electoral en el cap d'aquest altri. Aquests feixistes, dic, posen contínuament, amb les seues amenaces, els seus boicots i les seues campanyes, preu a allò que no en té. La diferència és que ací, els uns i els altres, d'una manera o d'una altra, acabem, gairebé sempre, concedint el que demanen -o una gran part, que si fa, no fa...

Dol

2006-11-21T17:40:00.000+01:00

A lista dos telefones um cemitério por ordem alfabética, com toda a gente deitada.

A. Lobo Antunes, "D" dins del Terceiro Livro das Crónicas

Accions habituals

2006-11-10T20:53:00.001+01:00

compensar v. tr. (...) // Reduir en part o del tot la desviació (d'una brúixola).

Sant Miquel

2006-09-29T20:20:00.000+02:00

Sapieu que no em fa por l'espasa, sinó enveja l'escut.

La perla

2006-09-21T23:26:00.000+02:00

Tants d'anys has viscut a dins?... I com t'ho feies?, em diuen. T'has de fer fer els papers. I em miren i pels voltants de la boca els veig com un començament de rialla. Torna, em diuen, torna. Però quan hi torno s'empipen: vine demà, encara no sabem res, vine demà passat. I un d'ells, el del bigoti, allarga una mà amb els dos primers dits ben junts i la fa anar com si girés una clau i em diu, clavant-me una mala mirada: si no véns a buscar els papers, ja ho saps... I vinga a fer moure la mà... I jo duc una pena que em mata, però no ho sap ningú. Va anar així, i sense testimonis. I no em queixo.

Mercè Rodoreda, "La meva Cristina"

Mira, un altre Porto

2006-09-01T19:51:00.000+02:00

a C. R., que hi era.

É aqui que me sinto fraca e com vontade de conversar

Ben a prop d'aquella llibreria digna d'un col·leccionista entès, només fer-hi port, a mi, la paret d'un edifici universitari em feia d'espill...

Hi ha alguna cosa emocionant en la possible casualitat ignorada de coincidir, també, fora dels espais virtuals.

Immobilitat

2006-08-16T13:45:00.000+02:00

O viure entre l'exhibició i la necessitat de justificar-me.

Siats de natura...

2006-08-09T23:36:00.000+02:00

Antígon de Carist, compilador de meravelles, troba en la lectura d'Aristòtil la següent:

L'anguila ni és mascle ni femella.

És això?

2006-08-05T21:49:00.000+02:00

Ignorants que l'aptitud literària es manifesta més aviat en l'elaboració del discurs que no pas en la troballa d'una (bona) història.

Vida contemplativa

2006-08-03T12:45:00.000+02:00

No és la solitud allò que cobeja l'eremita, sinó la més excelsa de les companyies.

Fermesa intel·lectual

2006-07-07T23:14:00.000+02:00

No tothom es pot permetre de ser ateu.

Metablòguia II

2006-06-29T12:11:00.000+02:00

Estoy agradecía de conocer

la magia que tiene el saber

saber que no sólo soy la que piensa

elijo ser quien observa a la que piensa

Chambao, Uleré

Horrorgrafia

2006-06-19T17:30:00.000+02:00

La joia de la meua col·lecció

Diagnosi

2006-06-15T11:11:00.000+02:00

Si la motivació no és teua, tampoc no ho serà el fracàs! Tanmateix, et lliuraries esbojarradament a la celebració de l'èxit: res no faltaria a taula i esmolaries l'enginy a l'hora del brindis.

És aquesta naturalesa bastarda - i no altra cosa- allò que em furta la son i m'incapacita per a la mesura i l'eficiència.

L'Observatori

2006-06-07T13:27:00.000+02:00

Mai! -i no m'ho fa dir la voluptuositat del post. Mai no m'havia dolgut tant de la manca de talent -o d'ofici, si més no- literari com fent-me un cafè a la terrassa d'un centre comercial de Torrevieja (Alicante). Inefable.

Les formes

2006-05-31T12:30:00.000+02:00

Després d'un aleph emocional que deixa la vida no sense ordre però gairebé sense sentit, és molt probable que tirem endavant per pura convenció social.

Criaturades

2006-05-25T10:43:00.000+02:00

I heus-me ací, en el moment que el pas del temps ha deixat d'estar, tan sols, cabòria de poetes. I ara - més que no aleshores- em lamente per la dolcíssima joia dels dinou anys, que no fou. I que ja no serà.

Uis inertiae

2006-05-19T11:28:00.000+02:00

L'apatia és vírica.

Sacrifici

2006-04-14T22:16:00.000+02:00

Qui es nega el present difícilment es guanya el futur.

Ma mare em diu bandereta...

2006-03-28T12:46:00.000+02:00

Colorín, ratón, muñequillo... Amb aquestes metàfores, espontànies i quotidianes, s'adreçava a mi mon pare. No sempre. Algunes vegades, un moment...

Jo, que en la facultat vaig estudiar retòrica, me n'adone ara.

No és mala herència.

Esperança

2006-03-23T10:19:00.000+01:00

Mai no deixa de ser Ara!

Vana glòria

2006-03-17T10:27:00.000+01:00

(...)
Seria tan fàcil, oh boja ciutat meua,
blasmar-te pel que ets: tan malmès i irrisori
entaulat de cartó,
coreografia patètica d'una cançó d'estiu
de la més baixa estofa, amb sol i mar,
palmeres i focs artificials entre aborígens
que somriuen i potser assassinen
alhora que somriuen, sota les tanques
sempiternes de la publicitat,
però publicitat al capdavall també,
cosmètica del pinxo,
que del renec en fa plasenteria.
Aquestes són les gales que t'estimes,
oh jungla casolana d'asfalt de sèrie b,
míser infern que ja no s'endevina
(i tanmateix ens crema tant com l'altre),
on qui entra perd, amb tota l'esperança,
el més remot vestigi de civilització.
(...)

Enric Sòria, "Oda impossible a València", dins de Compàs d'espera

En pròpia porta

2006-03-15T13:11:00.000+01:00

Gol

Legeixes Marco Polo quan entrava a la ciutat de Quenlifú:
travessava una avinguda de salzes tots en flor
i l'escortaven tres mil soldats d'armadures refulgents
a cavall guarnits amb plomes al so de cornes i timbals
davant els estendarts maragdes i violats de totes les províncies de l'imperi.
A les portes del palau de teules blaves
l'esperava tota la cort de mandarins
sota un pal·li de sedes flonges groc i rosa
i també el formós Li Po, el guia
que, després d'una nit de meravelles,
l'havia d'acompanyar a les illes nacrades d'Angaman
en unes naus de veles color d'or i de foc
que salparien a punt d'alba
just quan el mar s'encenia brillant i delicat
com les restes d'un bes al límit irisat d'un llavi.

I aixeques el cap del llibre
i et veus sol, assegut al pati del celobert
sota la roba estesa dels veïns.
I per una de les finestres se sent una ràdio:
"Gooooooool!"

Manuel Forcano, Corint

Coneixia -i molt- el poema. Tanmateix no hi vaig pensar -conscientment, és clar. Que faig el viatge amb més equipatge que no em pense? Que aquests versos ja són meus? Per a Michèle Petit, que té dos magnífics treballs sobre la lectura publicats per Fondo de Cultura Económica, hi ha una dimensión de apropiación salvaje, incluso de desviación o de robo, en la lectura, cosa que li permet afirmar que la cultura es furta i per defensar aquesta idea recorre a les paraules d'Antoine Compagnon, un estudiós de la citació: Recortar y pegar son experiencias del papel de las cuales lectura y escritura no son más que formas derivadas, transitorias, efímeras.

Sembla que aquesta és la meua veu: paraules furtades. I aquest, el meu blog: un collage que, ni que siga entretalladament, m'expressa.

Ah! Si veritablement us voleu meravellar, llegiu Forcano -i Petit! Us serviran per a la vida...

Maleït atzar!

2006-03-08T10:00:00.000+01:00

Que a mi, senyores (i senyors), no em compensa la gens espontània laboriositat diària de la rebel·lió -i menys per partida triple!

Mirabilia II

2006-03-04T22:41:00.000+01:00

Llig als Viatges de Marco Polo que, en un dels reialmes de Pèrsia, hi ha la ciutat de Cormos, que és port de mar, i que Els mercaders hi arriben des de l'Índia, amb les seves naus, vaixells i galeres i porten tota mena d'espècies, pedres fines, perles, brocats d'or i seda, ullals d'elefant i altres mil mercaderies. Però, potser, allò més meravellós és que en aquella terra, s'hi fa un vi de dàtils i espècies exquisit, i quan els homes el beuen s'emborratxen i es purguen alhora, cosa que els fa gran bé i els fortifica els muscles.

Ha estat la sospita que en un altre port, aquest del Mediterrani, hi ha un celler d'aquest salutífer vi que ha fet salpar la meua nau per fer-hi cap. Més no com un mercader, sinó com qui sap que Ítaca només li regalarà el bell viatge...

I és solament amb l'ormeig que he fortificat l'esperit...

Silenci

2006-02-25T23:05:00.000+01:00

Callar es algo que ocurre de si mismo. Esté o no esté sola. Callar algo no se elige. Hay veces que no salen de la garganta. Palabras sin rostros que no pueden ser ni escritas ni borradas ni dichas en voz baja. Esas palabras quizá no esten hechas para el pensamiento, el silencio o el sueño; tratan de protegerse del gesto de la escritura y del lector que no se acerca.

S.B. Supervielle, La línea y la sombra.

Adaptació

2005-12-19T23:32:00.000+01:00

Llig en un minicatàleg publicitari d'Edicions Bromera: Després de l'èxit de la versió de Don Quixot de la Manxa, Bromera publica Tirant lo Blanc, un gran clàssic de la literatura universal que el mateix Cervantes qualificà d'obra mestra i Mario Vargas Llosa de "novel·la total". I m'agrada; que em fa més el pes que no els clàssics la gran novel·la de la nostra literatura o una de les obres més importants en la nostra llengua. Tanmateix, sembla que determinades autoritats -o tanta insistència en aquestes- ja comencen a ser autoritzacions...

Rebre l'hàbit

2005-11-25T17:37:00.000+01:00

Tinc alumnes. I amb ells vam anar a Novelda. Es tractava de visitar el conjunt arquitectònic modernista d'aquesta població -molt recomanable, sobretot la Casa-Museu. Ubi sunt, per cert, aquells burgesos? Vam cloure la visita dinant al Parc de l'Oest, un parc amb aparença de bosc mediterrani acondicionat per a l'esbarjo. Hi vam passar una hora i escaig i els hi vam deixar fer... No els va entusiasmar gens, però. I és que no tenen costum de passar estones de lleure en un entorn natural. És cert que no en tenen molts al seu abast -aquests meus alumnes són de l'extrem sud del país i, ja ho sabem, els estan a punt d'edificar la mar. Tanmateix, és igualment cert que gairebé ningú no els ha mostrat els que encara tenen a prop.

Crear l'hàbit de gaudir l'entorn -o l'hàbit lector, o el de l'esport o el de dir bon dia... l'hàbit cultural al cap i a la fi. Crear-lo al marge de valors i d'idees preconcebudes. Quan l'hàgen adquirit ja no en podran prescindir perquè ja serà un valor en les seues vides.

Ara bé, per a aquells que ningú no ens va inculcar la major part d'aquests hàbits i que ja de grans ens hem esforçat per adquirir-los, sovint allò que ens ha mogut a fer-ho han estat els valors que hi trobàvem associats. En el meu cas, prestigi, un suposat prestigi social -més virtual, això sí, com més va més- i la possibilitat de trobar-hi una contraidentitat. Una nova identitat que em diferenciés de l'entorn que fins al descobriment d'aquesta vida que prove de menar havia habitat.

Inferència

2005-11-11T15:31:00.000+01:00

En una de les parets de la Biblioteca General de la Universitat d'Alacant, hi ha el següent advertiment: Sabies que... Parlar a la sala de lectura comporta l'expulsió pel personal de seguretat.

Reforma educativa

2005-11-10T10:45:00.000+01:00

Que no heu vist la publicitat? L'home que controla totes les situacions, l'autoritat i el criteri del qual no es discuteixen quan arriba al terreny que normalment ocupa és un àrbitre de futbol...

Frustració del cronopio

2005-11-05T10:41:00.000+01:00

I aquesta setmana, unes jornades sobre animació lectora. El primer dia, algú de contrastadíssima experiència en la gestió de biblioteques i en el món de la literatura infantil, va dedicar gairebé tres hores a enllaçar un conte amb un altre per tal d'il·lustrar allò que hom necessita per a formar lectors. S'adreça al públic -majoritàriament format per dones, majoritàriament mestres- i parla d'imaginació, i conta un conte; d'ajudar, i en conta un altre; de protecció, i en conta un més. Però, sobretot, parla d'amor, en totes les seues variants, tot i que predomina el maternal, és clar. I heus ací més contes. El públic no ha d'aplaudir -si és que ho desitja- després de cada conte, sinó que ha d'expressar la seua aprovació com els infants sords: s'alcen les mans, palmells visibles, i els canells giren d'esquerra a dreta o de dreta a esquerra...

Resultat: un auditori nombrós, mans enlaire, amb fingida alegria de cronopio.

Imatges naturals

2005-10-31T19:26:00.000+01:00

Si conocerse es el relámpago; l'oblit, un bancal d'oliveres centenàries.

De amore

2005-10-29T11:52:00.000+02:00

Fuster arribà a la conclusió que l'únic pecat mortal eren les faltes d'ortografia. I és que, quan s'ha aprofitat l'escola, ni estimar es pot de qualsevol manera...

L'altre "altre"

2005-10-27T10:29:00.000+02:00

La pell freda, Pandora al Congo; Aneris, Amgam. La dona o aqueixa monstruosa construccció.

Diada

2005-10-09T18:58:00.000+02:00

Y cuando llegan los días señalaítos, hay muchos gachocitos que son gitanos, visten gitano (...), hablan gitano, cantan casi-gitano y juran que su abuelo fué un buen gitano...

Raimundo Amador, "Gitano de temporá"

La negreta és meua...

Tom Stewart

2005-09-06T12:35:00.000+02:00

D' El port de les aromes, Tom Stewart: un home que potser mai no va ser feliç però de qui enveges la sort i la traça. Heus ací la força literària d'un personatge.

Metablòguia (I)

2005-08-13T12:44:00.000+02:00

Los cuadernos no han sido escritos para ser leídos sólo por uno mismo; han sido escritos para ser leídos por alguien que no conocemos pero que existe. Si no existiera no podríamos escribirlos.

S. Baron Supervielle, La línea y la sombra

O Factor Deus

2005-08-11T00:48:00.000+02:00

Un viatge: el de Jàson i els herois grecs. El passatge, Les argonàutiques d’Apol·loni de Rodes. Darrera estació, un tòpic: que n’eren d’humans els déus grecs! Bellíssims déus que feien de l’home instrument —pobra Medea! Pensar que tot comença quan la gran deessa Hera vol venjar amb la teua arribada a terra grega el desatent rei Pèlias! O que l’eixerit infant Eros va accedir a ferir-te d’amor per una piloteta d’or, que, això sí, si la llances a l’aire i la reps a les teves mans, traça a través de l’aire un solc lluminós talment una estrella. Ara, però, les raons de l’home per servir-se de Déu no són tan resplendents...

Arribats ací, un nou rumb: R. Sánchez Ferlosio i José Saramago, i aquella noció que el portuguès va anomenar factor déu. Tots dos semblen coincidir. En el seu article, Saramago afirma: Disse Nietzsche que tudo seria permitido se Deus não existisse, e eu respondo que precisamente por causa e em nome de Deus é que se tem permitido e justificado tudo, principalmente o pior, principalmente o mais horrendo e cruel. Ferlosio, per la seua part, dins de La hija de la guerra y la madre de la patria, escriu aquest pecio que titula San Miguel: La airada y despiadada buena conciencia del cargado de razón, ese ángel vengador, revela hasta qué punto se equivocó Dostoyesqui. Es cuando hay Dios cuando todo está permitido. Nietzsche? Dostoievski? Ja mirarem el mapa... En qualsevol cas, en aquest punt del camí, fóra bo aturar-nos un moment i considerar aquestes idees.

El retorn a la caverna

2005-08-05T01:46:00.000+02:00

A la desèrtica ciutat de València, un oasi: el cinema Albatros ha programat per a aquest mes d’agost el cicle 22 POR DON LUIS. Vint-i-dues pel·lícules que, com indica el programa de mà —en aquestes sales n’hi ha, de programes de mà!—, tienen o creen tener algo del espíritu de Don Luis Buñuel, bien porqué directamente abordan alguna referencia del maestro, bien porque sus respectivos autores profesan una rabiosa admiración por este incontestable cineasta.

No és cap miratge. De fet, dimecres, arrencava el cicle amb la projecció de Benny’s Video de Michael Haneke. Haneke és un mostrador i, ací, veiem Benny, un adolescent europeu més aviat prototípic — tot i que de classe alta. Va a l’institut, canta en un cor, ix amb els amics; fuma, menja pizza, quan escolta música ho fa amb el volum al màxim... D’allò més normal. Ara bé, sense que els pares hi vegen res de preocupant, ans al contrari, consumeix vídeos —el film és del 92— compulsivament i en fa de manera gairebé obsessiva. Tot —tot!— és enregistrat. No és, ai las, per una qüestió memorialística, sinó perquè Benny només veu, només percep la realitat a través de la càmera. Un dia coneix una xica, a qui convida a casa. Li ensenya la seua habitació. Una habitació amb grans finestrals pels quals a penes si entra la llum perquè les persianes romanen baixades. Al davant, però, hi ha un monitor de televisió on s’observa una gran avinguda. Què és això?, pregunta ella; el que es veu des d’aquestes finestres, respon Benny. En directe!, els plau a tots dos. Seguidament, Benny observa la xica —ja se sap, són dos adolescents i s’acaben de conèixer. Ho fa mitjançant la càmera. Ella somriu en veure’s ara al monitor. Uns minuts més tard, sense cap premeditació —simplement va anar així— Benny assassinarà la xica. En cap moment, el jove perd el control de les seues emocions —en té? En un moment d’intranquil·litat, però, Benny explica a la pròpia càmera, que el filma, que no sap si els diaris, que en tot moment té a l’abast, parlen de l’assassinat perquè la mare no li ho diu. D’allò més normal...

Benny’s Video és esgarrifadora perquè des d’una pulcra distància narra una ficció massa versemblant. Ens mostra uns fets i, amb aquests, els instruments per a l’anàlisi. Jo hi he vist això: un adolescent alienat amb cap vincle amb el —diguem-ne— passat. No és solament la incomunicació amb els pares i la manca de compassió cap a aquests! Benny, diàriament, seu a taula en un menjador les parets del qual estan atapeïdes —com ho estaven les de l’antiga cafeteria de l’IVAM— de reproduccions de diverses obres d’art que, de cap manera —no és capaç de llegir-les com no és capaç de llegir el periòdic!—, formen part del seu imaginari; que mai no deuen haver interaccionat amb les imatges poca-solta i violentes a què està avesat a rebre des d'una pantalla de televisió. D’allò més normal.

L'home d'acció

2005-08-01T20:53:00.000+02:00

RESIGNAR: La consciència, tranquil·la; les mans, buides

Les raons del ministre

2005-07-29T22:48:00.000+02:00

L’IRA abandona la lluita armada. El govern espanyol sap que les comparacions són odioses i no en vol. D’acord. Ara bé, de cap manera hauríem d’acceptar arguments com els que avui trobàvem en la premsa: ... cada país tiene sus propios problemas, sus lógicas y sus caminos... la situación del Reino Unido es la del Reino Unido y la de España es la de España, y no son situaciones evidentemente comparables. El responsable d’aquesta joia és José Antonio Alonso, Ministre de l’Interior d’un estat europeu. Quan aquesta mena de polítics ens donarà una treva?!

Jordi Colomina o la fal·làcia ad populum

2005-07-22T15:53:00.000+02:00

A Invasió Subtil ens disseccionen molt bé la utilització demagògica de l’argument estrella del senyor Colomina per a establir —a hores d’ara!— l’ortografia del topònim València. Segons aquest senyor, per adoptar un accent gràfic que contradiu la pronúncia local del topònim d’un lloc concret, és necessari que tots els habitants —que no tots els parlants locals de la llengua sobre la qual es discuteix l’ortografia— d’aquesta localitat hi estiguen d’acord. Ara bé, aquest recurs tan aparentment cívic a la voluntat popular només es tingut en compte quan convé, això és, per legitimar el propi argument.

Tot plegat, fóra ridícul si no hi ensumàvem la perfídia i la mala fe que per part d’un filòleg, d’un membre de la comunitat universitària hi ha en el fet de bandejar els arguments lingüístics, la ciència —de la qual sembla que aquest catedràtic se’n fot— per adduir arguments de democràcia mal entesa. Ja sabeu, que cap a on anem si algú —un filòleg d’ambient universitari o un membre de l’IEC, posem per cas— pot arrogar-se la facultat de decidir l’estàndard d’una llengua sense tenir en compte el tan igualment vàlid criteri sobre disquisicions gramaticals de la resta dels seus conciutadans —illetrats i no parlants d’aquella llengua inclosos, deduïm... Si la gramàtica d’una llengua, senyor Colomina, ha de decidir-se via referendum, quina és, doncs, la funció de la filologia i quina la de qualsevol institució lingüística normativa?

No és solament ridícul, és perillós ja que aquest article, aquests raonaments tenen uns certs lectors, són donats a uns determinats receptors ben concrets i ja seleccionats d’antuvi pel to i per les fal·làcies argumentatives del text. La ironia necessita còmplices és un aforisme de Joan Fuster que concentra magníficament el funcionament d’aquesta figura retòrica tan rendible en aquest article. I, alhora, determinats textos exigeixen un coneixements previs dels lectors sobre el tema del qual tracten. Vull dir que aquest text preocupa o arma a un nombre cada vegada més reduït de ciutadans (sobretot) valencians però amb un poder, encara, relativament considerable, els quals saben, entre d’altres coses, que darrere el sintagma Un col·lega de l’Estudi General hi ha M. Pérez Saldanya, i que, això de formar part de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC —fins i tot l’entitat que representa aquesta sigla s’hi dóna per pressuposada!), al País Valencià és una cosa que desprestigia bastant i en el sector al qual, pense, principalment s’adreça el senyor Colomina, resta pes a qualsevol argument. Sector al qual, d’altra banda, les doctes pinzellades filològiques de l’article ja li vénen bé, donats els temps que corren... Però, parlàvem del poder. Bé, trobe que el poder dels que reben aquestes línies como agua de mayo és gran, evident, organitzat i compta amb un govern i una acadèmia que el legitimen. I, malauradament, van fent.

Tanmateix, quin és el poder dels que encara ens preocupem davant d’aquestes argumentacions? Sincerament, som, de fet, l’única corretja de transmissió de l’estàndard al País Valencià en tant que ciutadans que treballem i vivim fent servir com a llengua de comunicació en tots els àmbits el català. Som, en alguns casos, docents, músics, escriptors, perodistes, editors, actors, etc., però, en tot cas, som persones que, en un sentit o en altre, generem i consumim cultura o en som vehicle. En aquest sentit, heus ací la nostra responsabilitat: som usuaris de la llengua, exigim i utilitzem, per tant, un model lingüístic funcional i digne. Es passaran algun temps, això sí, de reunions, comissions - i dietes, això també- i acceptaran Valéncia. Què hi farem? Provar de legitimar amb l’ús que en fem una variant o una altra de l’estàndard. I preferirem València, senyor Colomina, i ho farem, precisament, perquè aquesta opció ens sembla més unitària, com riu vosté; perquè no volem consentir la seua tasca de galleguització del català ni el consegüent entrebanc a la normalització lingüística i cultural de la nostra societat.

Dents blanques

2005-07-16T20:24:00.000+02:00

Perquè sovint imaginem que els immigrants estan en moviment constant, que tenen els peus inquiets, que poden canviar el rumb en qualsevol moment, que són capaços d'utilitzar els seus legendaris recursos a cada pas. Ens han parlat tant dels recursos del senyor Schmutters, o dels peus inquiets del senyor Banajii, que s'embarquen cap a Ellis Island o Dover o Calais i trepitgen les seves terres estrangeres com si fossin gent en blanc, lliures de qualsevol mena de càrrega, feliços i disposats a deixar les seves diferències al moll i aprofitar les oportunitats que se'ls presentin en aquell lloc nou, a fondre's amb la uniformitat d'aquella verdaiagradablellibertàriaterradelslliures.

Tant és el camí que se'ls presenti, ells l'agafaran, i si resulta que porta cap a un cul de sac, doncs no passa res, el senyor Smutters i el senyor Banajii n'encetaran un altre, feliços i contents, fent via a través del País de la Feliç Multiculturalitat.

Zadie Smith, Dents Blanques

Estem astorats: com és possible?! Ara, hipòcritament, diem que nàixer ací els converteix en un de nosaltres, però tenim tan interioritzat que són els altres, que ni tan sols no els podem suposar sentiments tan humans com la culpabilitat del supervivent o el ressentiment de no ser tractat com un autòcton, tot i ser-ho, a l’hora de motivar l'(auto)immolació.
Potser, la fe religiosa —portada als extrems o no— només és una justificació, no la causa intrínseca d’una determinada acció

Mirabilia (I)

2005-07-14T16:16:00.000+02:00

No sé si és l'època o l'actitud. Estellesiana. No sé si visc una quotidianitat transcendent o sóc jo qui la hi faig anotant-la.