13 d’agost, 2005

Metablòguia (I)

Los cuadernos no han sido escritos para ser leídos sólo por uno mismo; han sido escritos para ser leídos por alguien que no conocemos pero que existe. Si no existiera no podríamos escribirlos.

S. Baron Supervielle, La línea y la sombra

Etiquetes de comentaris: ,

11 d’agost, 2005

O Factor Deus

Un viatge: el de Jàson i els herois grecs. El passatge, Les argonàutiques d’Apol·loni de Rodes. Darrera estació, un tòpic: que n’eren d’humans els déus grecs! Bellíssims déus que feien de l’home instrument —pobra Medea! Pensar que tot comença quan la gran deessa Hera vol venjar amb la teua arribada a terra grega el desatent rei Pèlias! O que l’eixerit infant Eros va accedir a ferir-te d’amor per una piloteta d’or, que, això sí, si la llances a l’aire i la reps a les teves mans, traça a través de l’aire un solc lluminós talment una estrella. Ara, però, les raons de l’home per servir-se de Déu no són tan resplendents...

Arribats ací, un nou rumb: R. Sánchez Ferlosio i José Saramago, i aquella noció que el portuguès va anomenar factor déu. Tots dos semblen coincidir. En el seu article, Saramago afirma: Disse Nietzsche que tudo seria permitido se Deus não existisse, e eu respondo que precisamente por causa e em nome de Deus é que se tem permitido e justificado tudo, principalmente o pior, principalmente o mais horrendo e cruel. Ferlosio, per la seua part, dins de La hija de la guerra y la madre de la patria, escriu aquest pecio que titula San Miguel: La airada y despiadada buena conciencia del cargado de razón, ese ángel vengador, revela hasta qué punto se equivocó Dostoyesqui. Es cuando hay Dios cuando todo está permitido. Nietzsche? Dostoievski? Ja mirarem el mapa... En qualsevol cas, en aquest punt del camí, fóra bo aturar-nos un moment i considerar aquestes idees.

Etiquetes de comentaris: ,

05 d’agost, 2005

El retorn a la caverna

A la desèrtica ciutat de València, un oasi: el cinema Albatros ha programat per a aquest mes d’agost el cicle 22 POR DON LUIS. Vint-i-dues pel·lícules que, com indica el programa de mà —en aquestes sales n’hi ha, de programes de mà!—, tienen o creen tener algo del espíritu de Don Luis Buñuel, bien porqué directamente abordan alguna referencia del maestro, bien porque sus respectivos autores profesan una rabiosa admiración por este incontestable cineasta.

No és cap miratge. De fet, dimecres, arrencava el cicle amb la projecció de Benny’s Video de Michael Haneke. Haneke és un mostrador i, ací, veiem Benny, un adolescent europeu més aviat prototípic — tot i que de classe alta. Va a l’institut, canta en un cor, ix amb els amics; fuma, menja pizza, quan escolta música ho fa amb el volum al màxim... D’allò més normal. Ara bé, sense que els pares hi vegen res de preocupant, ans al contrari, consumeix vídeos —el film és del 92— compulsivament i en fa de manera gairebé obsessiva. Tot —tot!— és enregistrat. No és, ai las, per una qüestió memorialística, sinó perquè Benny només veu, només percep la realitat a través de la càmera. Un dia coneix una xica, a qui convida a casa. Li ensenya la seua habitació. Una habitació amb grans finestrals pels quals a penes si entra la llum perquè les persianes romanen baixades. Al davant, però, hi ha un monitor de televisió on s’observa una gran avinguda. Què és això?, pregunta ella; el que es veu des d’aquestes finestres, respon Benny. En directe!, els plau a tots dos. Seguidament, Benny observa la xica —ja se sap, són dos adolescents i s’acaben de conèixer. Ho fa mitjançant la càmera. Ella somriu en veure’s ara al monitor. Uns minuts més tard, sense cap premeditació —simplement va anar així— Benny assassinarà la xica. En cap moment, el jove perd el control de les seues emocions —en té? En un moment d’intranquil·litat, però, Benny explica a la pròpia càmera, que el filma, que no sap si els diaris, que en tot moment té a l’abast, parlen de l’assassinat perquè la mare no li ho diu. D’allò més normal...

Benny’s Video és esgarrifadora perquè des d’una pulcra distància narra una ficció massa versemblant. Ens mostra uns fets i, amb aquests, els instruments per a l’anàlisi. Jo hi he vist això: un adolescent alienat amb cap vincle amb el —diguem-ne— passat. No és solament la incomunicació amb els pares i la manca de compassió cap a aquests! Benny, diàriament, seu a taula en un menjador les parets del qual estan atapeïdes —com ho estaven les de l’antiga cafeteria de l’IVAM— de reproduccions de diverses obres d’art que, de cap manera —no és capaç de llegir-les com no és capaç de llegir el periòdic!—, formen part del seu imaginari; que mai no deuen haver interaccionat amb les imatges poca-solta i violentes a què està avesat a rebre des d'una pantalla de televisió. D’allò més normal.

Etiquetes de comentaris: ,

01 d’agost, 2005

L'home d'acció

RESIGNAR: La consciència, tranquil·la; les mans, buides

Etiquetes de comentaris: